Llançar una moneda és una de les maneres més habituals a què recorre la gent quan necessiten resoldre un conflicte o simplement prendre una decisió a favor d'una solució concreta.
L'essència del mètode rau en el fet que la moneda, per regla general, té dues cares diferents i el procés de llançament acaba amb la moneda aterrant en una d'elles. El participant en la disputa, que va predir quina cara de la moneda estarà a la part superior després que caigui, serà el guanyador.
Història del llançament de monedes
Gràcies a la investigació dels historiadors, es va saber que el llançament de monedes ja es practicava a l'antiga Roma. Els habitants de l'Imperi Romà jugaven a un joc el nom del qual Navia aut caput es tradueix del llatí com "Vaixell o Cap". L'essència del joc era identificar el guanyador, que va endevinar a quina cara aterraria la moneda llançada: el revers, decorat amb la imatge d'un vaixell, o l'anvers, on lluïa el cap de l'emperador.
Però, com va resultar, als antics grecs també els agradava un joc semblant. La seva diferència era que en lloc de monedes a l'Hèlade, es llançaven petxines, un dels costats de les quals estava untat amb resina. El joc s'anomenava Ostra Kinda, i els costats de la closca s'associaven amb una de les hores del dia: el dia o la nit (en grec - nux kai hemera).
Més tard, el joc, conegut pels habitants de l'antiga Grècia, va ser adoptat pels britànics. Durant molts segles, un joc anomenat Cross and pile va ser popular a Anglaterra, en què una moneda volava a l'aire després de colpejar-la amb la vora d'una altra moneda. Els participants van observar el procés, intentant endevinar quina cara de la moneda hi hauria a dalt.
Durant segles al Regne Unit, es va demanar un joc anomenat Cross and pile. El principi del joc era el mateix: una moneda va ser colpejada de vora contra una altra, la primera va saltar a l'aire i el jugador va endevinar a quin costat aterraria. Es va encunyar una creu a una cara de la moneda (d'aquí el nom del joc). L'interès per llançar una moneda tampoc s'esvaeix a la Gran Bretanya moderna: la mecànica del joc no ha canviat, només ha canviat el nom. En general, persones de diferents parts del món han fet norma de nomenar aquesta ocupació d'acord amb el que apareix a les monedes. Així, avui els britànics anomenen el joc Heads or tails, literalment: el cap o la cua, que s'associa amb la imatge del revers de la moneda anglesa de deu penics d'un lleó heràldic, aixecant la pota i la cua davanteres.
Aquest principi es manté sense canvis en el popular joc rus Orlyanka, o Eagle and Tails. Aquest nom del joc a Rússia va aparèixer a causa de l'àguila representada a l'anvers de la moneda. Pel que fa al terme "cues", és habitual que els russos facin servir aquesta paraula per referir-se a la cara de la moneda amb la designació de la seva denominació.
El llançament d'una moneda també ha arribat a Austràlia, que està allunyada de la resta de països, tot i que aquí es va establir com a regla de llançar no una, sinó dues monedes de mig cèntim.
Dats interessants
Llançar una moneda s'ha tornat tan habitual que pots trobar un nombre considerable de fets interessants relacionats amb aquesta acció.
- Les eleccions a l'alcaldia a la localitat filipina de San Teodoro (Mindoro Oriental) es van estancar després d'una segona volta en què tots dos candidats van obtenir el mateix percentatge dels vots. Per prendre una decisió definitiva sobre el nomenament del cap del municipi, es va decidir tirar una moneda. El més interessant és que els resultats de les eleccions van ser reconeguts com a justs i legals tant pels mateixos participants com pels votants de San Teodoro.
- Aquells a qui els agrada prendre una decisió llançant una moneda tenen les seves pròpies vacances. Se celebra el 8 de febrer, i això és exactament el que s'anomena - Dia del llançament de monedes. Les persones que van inventar aquestes festes creuen que llançar una moneda és més que només entreteniment. Confien en la innegable fatalitat d'aquest ritual.
- A la ciutat canadenca de Toronto, hi va haver un cas en què la cara de la moneda va decidir quina organització guanyaria una licitació per pintar una línia en 1.605 quilòmetres de carrers de la ciutat.
- El destí de la retransmissió de la final de la Lliga australiana de futbol el 2007 es va decidir per endavant i depenia de quina cara de la moneda caigués. La disputa va involucrar dos eterns competidors: els canals de televisió Seven i Ten. Va guanyar "Deu"!
- Les eleccions locals i nacionals al Regne Unit permeten mètodes de presa de decisions com ara treure una palleta, treure la carta més alta de la baralla o, tradicionalment, tirar una moneda en cas d'empat en cas d'empat.
- Hi ha una probabilitat insignificant que una moneda caigui a la vora després d'haver-la caigut. És molt escàs (1 oportunitat en 6000), però teòricament això és possible.
Al llarg dels anys de la seva existència, tirar una moneda s'ha convertit d'un simple entreteniment en la manera més fiable i imparcial de prendre una decisió. Això es deu al fet que, sota cert control, el llançament correcte pràcticament elimina les falsificacions i dóna un resultat realment independent.
